El meu perdó no és capaç de perdonar-me

El tronc del meu arbre plora
perquè tu ja no passeges a prop seu.
Per sota la terra,
les meves arrels
s'entrellaçaven amb els teus passos
formant nusets de sentiments comuns.
A la matinada,
les gotes de rosada
es quedaven a les meves fulles
per poder abraçar el teu rostre.
Les meves branques
creixien al vent
en un indret màgic,
i la teva veu
les acaronava mentre creixien.
A la meva ombra
li agradava protegir-te
amb sentiments purs.
Un dia,
del cel blau,
del blau més bonic que recordo,
va caure una pluja inesperada.
Aquell dia,
jo no tenia calor,
no volia pas mullar-me,
però les branques,
rebels del meu pensament
van obrir les seves mans
i després,
no es van atrevir a mirar-te.
Ara,
potser la teva ment pensa
que el meu tronc
desprèn com una mala olor,
que les meves fulles
estan seques i ja són cendra,
que les meves arrels
estan podrides
i no vols continuar lligada a mi,
que els sentiments dels que et parlava
sota la meva ombra
no eren tant purs...
Podria intentar dir-te mil coses,
encara que ara ja és fosc.
Podria dir-te
que el teu dolor m'oprimeix l'anima
perquè sé que l'he provocat jo,
que al acabar el dia,
les llàgrimes dels meus ulls
surten de dins teu
i em cremen la pell,
que el meu rostre està trist,
que el vent s'ha emportat la meva gana,
que t'he estimat molt, que t'estimo i t'estimaré sempre...
Podria dir totes aquestes coses certes
esperant poder-me sentir millor,
però crec, que no diré res
perquè ni el meu perdó
és capaç de perdonar-me.